Eficàcia civil i successòria del trust estranger a Espanya: hereus, legítima i Registre de la Propietat

Els trusts estrangers plantegen una dificultat particular en les successions internacionals amb connexió espanyola. Són instruments habituals en jurisdiccions de common law, especialment en la planificació patrimonial i successòria, però no tenen una equivalència directa en el dret civil espanyol.

El trust és una institució pròpia del common law, de vegades traduïda de manera aproximada al castellà com a fideicomiso, encara que no equival directament a la substitució fideïcomissària ni a les figures successòries fiduciàries previstes en el dret civil espanyol.

La qüestió no és simplement si el trust existeix conforme a la llei estrangera que el regula. La qüestió rellevant a Espanya és més precisa: quins efectes pot produir aquest trust sobre una herència, sobre béns situats en territori espanyol, sobre legitimaris protegits per la llei aplicable i sobre la inscripció de béns en el Registre de la Propietat.

La jurisprudència espanyola no reconeix el trust com a títol successori autònom propi del dret espanyol. Tanmateix, tampoc no es pot afirmar que qualsevol trust estranger sigui irrellevant o ineficaç pel simple fet de ser una institució aliena al nostre sistema. La seva eficàcia dependrà de la naturalesa del trust, de la llei aplicable a la successió, de la prova del dret estranger, de l'existència de drets legitimaris i de la correcta adaptació de la figura a l'ordenament espanyol.

Aquesta anàlisi civil i successòria completa el nostre estudi sobre la fiscalitat del trust a Espanya. Fiscalment, l'Administració tributària espanyola tendeix a aplicar una lògica de transparència entre settlor i beneficiari. Civilment, en canvi, el problema exigeix una resposta més matisada: no n'hi ha prou d'ignorar el trust, però tampoc no es pot acceptar automàticament com si fos un testament, un llegat, una substitució fideïcomissària o una institució successòria espanyola.

Resposta ràpida

A Espanya, un trust estranger no funciona automàticament com a títol successori autònom. Si té finalitat mortis causa, s'ha d'analitzar conforme a la llei aplicable a la successió. Si s'invoca una llei estrangera que reconeix el trust, se n'haurà de provar el contingut, la vigència, l'abast i la interpretació. Si resulta aplicable el dret espanyol o no es prova adequadament el dret estranger, el trust no desplaça per si sol les regles espanyoles sobre testament, legítima, partició o inscripció registral.

Ara bé, no tots els trusts s'han de tractar igual. Un trust inter vivos constituït abans de la mort pot analitzar-se com un acte de disposició patrimonial o com un patrimoni separat, sense que calgui considerar-lo automàticament ineficaç o fraudulent si no s'acredita frau, simulació o lesió efectiva de drets hereditaris.

La tesi pràctica és clara: el trust estranger no s'ha d'ignorar ni acceptar automàticament a Espanya. S'ha de qualificar jurídicament.

Quadre resum

Termes bàsics

Settlor

Persona que constitueix el trust o aporta béns a l'estructura.

Trustee

Persona o entitat que administra, gestiona o disposa dels béns conforme a les regles del trust.

Beneficiary

Persona cridada a rebre beneficis, distribucions o drets derivats del trust.

Trust deed

Document constitutiu o regulador del trust, juntament amb les seves possibles modificacions.

1. Què és un trust i per què no equival al fideïcomís espanyol

El trust és una relació jurídica característica del common law. En termes generals, una persona —settlor o constituent— col·loca determinats béns sota el control d'un trustee, que els ha d'administrar, gestionar o disposar en benefici d'un o diversos beneficiaris o per a una finalitat determinada.

La STS 338/2008, de 30 d'abril, recull la definició del Conveni de l'Haia d'1 de juliol de 1985 sobre la llei aplicable al trust i el seu reconeixement: el trust pot crear-se per acte inter vivos o mortis causa; els béns constitueixen un fons separat i no formen part del patrimoni del trustee; el títol pot establir-se a nom del trustee o d'una altra persona per compte seu; i el trustee té facultats i obligacions d'administració, gestió o disposició segons les condicions del trust.

Aquesta estructura no equival directament a la substitució fideïcomissària espanyola. Tampoc no encaixa automàticament en l'albaceatge, el mandat, la fidúcia, el llegat modal o l'administració hereditària. Pot complir funcions parcialment anàlogues, però la seva construcció tècnica és diferent.

Per això, quan un trust apareix en una successió amb connexió espanyola, la pregunta no ha de ser si pot "traduir-se" literalment al dret espanyol. La pregunta correcta és quina funció compleix: successòria, fiduciària, patrimonial, administrativa, inter vivos o mortis causa.

2. El trust com a figura aliena al dret espanyol

La jurisprudència i la doctrina registral espanyola parteixen d'una idea comuna: el trust és una figura desconeguda en el dret espanyol intern.

La STS 338/2008 afirma que es tracta d'una institució àmpliament utilitzada als països de common law, però desconeguda en dret espanyol, tant material com internacional privat. En aquell cas, el Tribunal Suprem no va rebutjar el trust per una simple declaració abstracta, sinó perquè, en tractar-se d'un trust mortis causa, calia acudir a la norma de conflicte successòria; i, en no haver-se provat suficientment el dret estranger aplicable, va acabar aplicant-se el dret espanyol.

La Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública també ha recordat que el trust no té encaix propi en l'ordenament espanyol i que hi ha institucions nacionals que poden cobrir algunes de les seves funcions —negoci fiduciari, mandat, fundació, donacions i llegats modals, albaceatge o substitucions fideïcomissàries—, però sense que això permeti traslladar automàticament els seus efectes al sistema espanyol.

La conseqüència és important: en dret espanyol intern, el trust no substitueix per si sol el testament, el llegat, la institució d'hereu, la substitució fideïcomissària ni la partició hereditària.

3. La llei successòria aplicable com a punt de partida

En una successió internacional amb connexió espanyola, l'anàlisi civil del trust no ha de començar preguntant si el trust existeix o no existeix en dret espanyol. La primera pregunta ha de ser una altra: quina llei regeix la successió?

Per a defuncions produïdes des del 17 d'agost de 2015, el punt de partida ordinari és el Reglament UE 650/2012. El seu article 21 estableix que la llei aplicable a la totalitat de la successió serà, com a regla general, la de l'Estat on el causant tingués la seva residència habitual en el moment de la mort. L'article 22 permet la professio iuris, és a dir, la possibilitat que una persona triï la llei de l'Estat la nacionalitat del qual posseeixi, sempre que l'elecció es faci expressament en forma de disposició mortis causa o resulti dels termes d'una disposició d'aquest tipus.

Aquesta precisió és essencial en matèria de trusts. El considerant 13 del Reglament exclou del seu àmbit les qüestions relatives a la creació, administració i dissolució de trusts. Però afegeix una precisió decisiva: aquesta exclusió no s'ha de considerar com una exclusió general dels trusts. Si es crea un trust en virtut de testament o per llei en relació amb una successió intestada, la llei aplicable a la successió determinada conforme al Reglament regularà la cessió dels béns i la determinació dels beneficiaris.

Per tant, si la llei successòria aplicable reconeix el trust i li atribueix efectes successoris, les seves disposicions poden ser rellevants per determinar la voluntat del causant, la posició dels beneficiaris, la funció del trustee i la transmissió dels béns. En aquest cas, el trust no operaria com una institució successòria espanyola, però tampoc no s'hauria d'ignorar automàticament. S'hauria d'analitzar com una institució estrangera integrada en la llei successòria aplicable, sempre que se n'acrediti adequadament el contingut, la vigència i l'abast.

Resolucions complementàries sobre successions internacionals

Encara que no són resolucions centrades directament en l'eficàcia civil del trust, la STS 685/2018, de 5 de desembre, i la SAP Santa Cruz de Tenerife 534/2022, de 31 de maig, reforcen la importància de determinar correctament la llei aplicable a la successió quan concorren nacionalitat estrangera, residència a Espanya, béns immobles situats en territori espanyol i possibles drets legitimaris.

La STS 685/2018 resulta útil en successions britàniques anteriors a la plena aplicació del Reglament UE 650/2012. En aquell cas, el causant britànic havia atorgat testament a Espanya, existia un immoble situat a Espanya i s'esmentava l'existència de productes financers, entre ells un trust constituït a Malta. El debat es va centrar en el domicili successori, el dret anglès, el reenviament i l'eventual aplicació de la llei espanyola als immobles situats a Espanya.

La SAP Santa Cruz de Tenerife 534/2022, ja sota la lògica del Reglament UE 650/2012, mostra la rellevància pràctica de la residència habitual, del vincle manifestament més estret de l'article 21.2 del Reglament i de la protecció dels legitimaris quan existeixen béns immobles a Espanya. L'Audiència va valorar l'empadronament, l'arrelament a Espanya, l'existència d'immobles en territori espanyol i la insuficiència d'una residència estrangera formal quan no s'acredita un veritable vincle successori prevalent amb aquella jurisdicció.

Aquestes resolucions no substitueixen l'anàlisi específica del trust, però ajuden a emmarcar-lo: abans de discutir si una estructura fiduciària estrangera pot produir efectes civils a Espanya, s'ha de determinar amb rigor quina llei regeix la successió, si existeix elecció vàlida de llei, quins béns estan situats a Espanya i si hi ha legitimaris la intervenció o protecció dels quals sigui exigible.

4. STS 338/2008: el trust mortis causa i la prova del dret estranger

La STS 338/2008 continua essent la resolució civil de referència sobre trust i successió a Espanya.

El cas versava sobre un causant nord-americà que havia atorgat testament i també una declaració de trust. Es discutia si havia de prevaldre el trust respecte d'una finca situada a Espanya. El Tribunal Suprem va partir del fet que el trust era una institució del common law, desconeguda en dret espanyol, i que Espanya no havia subscrit el Conveni de l'Haia de 1985 sobre la llei aplicable al trust i el seu reconeixement.

Tanmateix, el més important no és només aquesta afirmació. L'element essencial és que el Tribunal Suprem va entendre que, en tractar-se d'un trust constituït mortis causa, la inexistència d'una norma específica de conflicte sobre trusts havia de suplir-se acudint a la norma de conflicte successòria. En aquell moment, la norma directament aplicable era l'article 9.8 del Codi civil, que remetia a la llei nacional del causant.

El problema va ser probatori. La part que invocava l'eficàcia del dret estranger no en va acreditar adequadament el contingut, la vigència i l'abast. En conseqüència, el Tribunal va aplicar dret espanyol i va rebutjar l'eficàcia del trust com a negoci successori autònom.

D'aquesta sentència se n'extreuen quatre regles pràctiques:

• el trust no és una institució successòria espanyola;
• si s'invoca com a instrument successori estranger, cal identificar primer la llei successòria aplicable;
• qui invoqui el dret estranger l'ha de provar adequadament;
• si s'aplica dret espanyol, el trust no pot operar per si sol com a títol successori equivalent a testament, llegat, substitució fideïcomissària o institució d'hereu.

La STS 338/2008 no declara una nul·litat general de tot trust estranger. Rebutja la seva eficàcia en aquell cas concret com a negoci successori autònom perquè, tractant-se d'un trust mortis causa, no es va acreditar suficientment el contingut i l'abast del dret estranger aplicable.

5. Trust inter vivos i trust mortis causa: una distinció essencial

No tot trust amb incidència successòria s'ha d'analitzar com si fos un trust mortis causa.

Un trust pot haver estat constituït en vida del settlor, anys abans de la seva mort, amb transmissió o afectació patrimonial prèvia, administració per trustee i regles de distribució a beneficiaris. En aquest cas, la qüestió pot no ser si el trust substitueix el testament, sinó si constitueix un acte de disposició patrimonial inter vivos, un patrimoni separat o una estructura fiduciària sotmesa a llei estrangera.

La SAP Madrid 226/2015, de 8 de juny, és rellevant en aquest punt. L'Audiència va analitzar un trust constituït en vida del causant sobre accions de González Byass i el va distingir del supòsit de la STS 338/2008, en què s'examinava un trust mortis causa. En el supòsit de Madrid, el trust s'havia constituït com a acte inter vivos de disposició de béns, continuava vigent i no s'havia provat una lesió efectiva de legítimes ni un frau successori.

La doctrina pràctica és clara: un trust inter vivos no s'ha de considerar automàticament ineficaç o fraudulent pel fet de tenir incidència indirecta en una herència. Pot ser rellevant com a negoci patrimonial, sens perjudici de la seva eventual impugnació si es prova frau, simulació, abús o lesió real de drets hereditaris.

6. El trust com a instrument d'interpretació de la voluntat testamentària

Pot passar que el trust no operi com a títol autònom, però sí com a instrument rellevant per interpretar una disposició testamentària.

La SAP Jaén 72/2010, de 25 de març, va abordar la situació d'una causant espanyola que va atorgar testament a Illinois i va crear simultàniament un living trust. El testament establia que, si el trust no estigués vigent en el moment de la mort, la disposició dels seus béns es faria conforme als seus termes.

L'Audiència no va fer operar el living trust com a títol successori autònom espanyol. Partint de la validesa formal del testament, va utilitzar la remissió testamentària al living trust per identificar la voluntat de la testadora i les persones beneficiàries cridades a rebre l'herència.

Per tant, una posició tècnicament prudent no consisteix a rebutjar qualsevol referència al trust, sinó a determinar quin valor té dins del sistema de fonts successòries aplicable.

7. Legítima, ordre públic i drets dels hereus legitimaris

Quan resulta aplicable el dret espanyol, o quan la llei successòria aplicable protegeix drets legitimaris, el trust no pot operar al marge d'aquests drets.

La Resolució DGSJFP de 21 de maig de 2024 mostra la importància pràctica d'aquest punt. Encara que no resol un supòsit de trust, és rellevant per a trusts successoris amb connexió espanyola perquè reflecteix el rigor amb què s'exigeix la professio iuris i la intervenció de legitimaris quan resulta aplicable el dret espanyol.

En aquella resolució, en no apreciar-se elecció vàlida de llei britànica i resultar aplicable el dret espanyol per residència habitual de la causant, l'adjudicació hereditària no podia ignorar el fill legitimari no afavorit. La Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública va confirmar que la legítima en dret comú exigeix la intervenció dels legitimaris en la partició o adjudicació quan correspongui.

En termes pràctics, si el trust pretén ordenar la transmissió de béns situats a Espanya i la llei aplicable imposa legítimes, no n'hi haurà prou d'aportar instruccions del trustee o documentació estrangera. Caldrà determinar:

• quina llei regeix la successió;
• si existeixen legitimaris;
• quina naturalesa té el seu dret;
• si han d'intervenir en l'escriptura;
• si han rebut, renunciat o consentit;
• si el trust afecta la intangibilitat quantitativa o qualitativa del seu dret.

El trust pot ser una eina de planificació patrimonial, però no s'ha d'utilitzar per eludir normes imperatives de la llei successòria aplicable.

8. Prova del dret estranger

La prova del dret estranger és un dels punts crítics.

No n'hi ha prou d'afirmar que el trust és vàlid conforme a la llei d'Arizona, Florida, Anglaterra, Jersey, Guernsey, Illes Verges Britàniques o qualsevol altra jurisdicció. S'ha de provar el contingut, la vigència, l'abast i la interpretació d'aquesta llei, especialment si es pretén que el trust produeixi efectes sobre béns, beneficiaris, hereus o drets inscriptibles a Espanya.

La STS 338/2008 és clara en aquest punt: encara que la norma de conflicte remetia al dret estranger, la manca de prova suficient va conduir a aplicar dret espanyol.

Des del punt de vista processal, el dret estranger ha de ser objecte de prova quant al seu contingut i vigència, conforme a l'article 281.2 de la Llei d'enjudiciament civil. A més, la Llei 29/2015, de cooperació jurídica internacional en matèria civil, dedica el seu article 33 a la prova del dret estranger.

En l'àmbit notarial i registral, aquesta exigència adquireix una dimensió pràctica addicional, encara que no idèntica a la prova processal. No n'hi ha prou d'invocar una llei estrangera que reconegui el trust; s'ha d'acreditar de manera suficient perquè notari, registrador o tribunal, cadascun dins les seves funcions respectives, pugui valorar-ne els efectes.

En la pràctica, aquesta acreditació pot requerir:

• certificat de llei estrangera;
• informe jurídic d'advocat estranger;
• documentació notarial o judicial de la jurisdicció d'origen;
• trust deed i les seves modificacions;
• probate, grant of representation o document successori equivalent;
• acreditació de facultats del trustee;
• traducció jurada;
• postil·la o legalització;
• explicació de com s'atribueixen drets als beneficiaris.

La prova del dret estranger no és un formalisme. És el pont que permet a una institució desconeguda en dret espanyol produir efectes comprensibles i verificables davant notaria, tribunal o Registre.

9. Accés al Registre de la Propietat espanyol d'immobles vinculats a un trust estranger

L'eficàcia civil del trust es posa a prova de manera especialment clara quan existeixen immobles situats a Espanya. Un trust pot ser vàlid conforme a la seva llei estrangera, però això no significa que pugui produir automàticament efectes reals o registrals en el sistema hipotecari espanyol.

La Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública ha recordat que el trust és una figura pròpia del common law, desconeguda i sense encaix propi en l'ordenament jurídic espanyol, encara que existeixin institucions espanyoles que poden complir algunes funcions anàlogues —negoci fiduciari, mandat, fundació, donacions o llegats modals, albaceatge o substitucions fideïcomissàries—. Per això, quan una estructura trust pretén desplegar efectes a Espanya, s'han d'aplicar les regles generals de la legislació civil, hipotecària i notarial espanyola.

Des del punt de vista registral, la conseqüència és important: el trust pot explicar l'operació, la funció del trustee o la posició del beneficiari, però no substitueix per si sol el titular registral, el transmissor, l'adquirent ni el títol formal inscriptible.

L'article 3 de la Llei hipotecària exigeix títol públic per a la inscripció; l'article 18 atribueix al registrador la qualificació de la legalitat de les formes extrínseques, la capacitat dels atorgants i la validesa dels actes dispositius; i l'article 20 imposa el principi de tracte successiu, de manera que qui transmet o en nom de qui es transmet ha d'estar prèviament legitimat registralment. A més, en matèria successòria, l'article 14 de la Llei hipotecària delimita els títols successoris aptes per al Registre, incloent testament, contracte successori, declaració d'hereus i Certificat Successori Europeu, sense que el trust aparegui com a títol successori espanyol autònom.

Quan el trust tingui funció successòria, l'anàlisi registral exigeix determinar prèviament la llei aplicable a la successió. Per a defuncions subjectes al Reglament UE 650/2012, la regla general és la llei de la residència habitual del causant —article 21—, llevat d'elecció vàlida de la llei nacional —article 22—. La llei successòria aplicable regula, entre altres extrems, la transmissió de béns, la determinació de beneficiaris, les legítimes, les facultats d'executors o administradors i la partició —article 23—.

La Resolució DGSJFP de 21 de maig de 2024 és especialment rellevant. En una successió de ciutadana britànica resident a Espanya, la Direcció General va confirmar la qualificació negativa perquè el testament no contenia una professio iuris suficient a favor de la llei britànica. Va subratllar que no n'hi ha prou que el testament s'acomodi materialment a la llibertat de testar anglesa o escocesa: l'elecció de llei ha de ser expressa o resultar dels termes de la disposició mortis causa, sense que sigui suficient una voluntat presumpta o conjectural. També va destacar que en aquell testament no hi havia designacions d'executor, referències a trust ni altres figures pròpies del dret anglosaxó.

Si resulta aplicable dret espanyol, s'hauran de respectar les seves regles successòries, incloses les legítimes. En la mateixa resolució, la DGSJFP va confirmar que, en resultar aplicable el Codi civil espanyol, l'adjudicació hereditària no podia desconèixer els drets del fill legitimari no afavorit, la intervenció o renúncia del qual era necessària per a la inscripció.

A més, el Reglament UE 650/2012 no elimina les exigències del Registre espanyol. Encara que la llei successòria estrangera reconegui el trust, la inscripció de drets sobre immobles i els seus efectes queden sotmesos a la llei de l'Estat on radiqui el Registre. L'article 31 del Reglament permet adaptar drets reals desconeguts al dret real equivalent més proper de l'ordenament de l'Estat on s'invoquin, però aquesta adaptació no converteix el trust en una institució registral espanyola ni permet obviar els requisits de títol, tracte, capacitat, legitimació i forma documental.

En un supòsit no successori, però rellevant des del punt de vista registral, la Resolució DGSJFP de 24 de març de 2021 va confirmar aquesta lògica: encara que s'invocava una estructura estrangera propera al trust i s'havien aportat documents estrangers traduïts i postil·lats, la Direcció General no va acceptar que aquesta invocació permetés modificar un element essencial d'un dret real inscrit sense el títol formal i els consentiments exigibles. Va recordar, a més, que la veritable naturalesa de l'instrument notarial depèn del seu contingut: si hi ha declaració de voluntat, consentiment negocial, transmissió, rectificació o modificació d'un dret real, s'ha d'utilitzar el cau formal adequat, conforme a l'article 144 del Reglament notarial.

En la pràctica, per inscriure a Espanya un immoble vinculat a un trust estranger caldrà revisar, almenys:

• qui és el titular registral actual;
• qui transmet, adjudica o disposa, i amb quines facultats;
• quina llei successòria o patrimonial resulta aplicable;
• si existeix professio iuris vàlida;
• si el trust és inter vivos, mortis causa, revocable, irrevocable, discrecional o no discrecional;
• si s'ha provat suficientment el dret estranger;
• si intervenen trustee, executor, hereus, legitimaris o beneficiaris necessaris;
• quin és el títol formal inscriptible;
• si es respecta el tracte successiu;
• si la documentació estrangera està legalitzada o postil·lada i traduïda quan calgui;
• si s'ha complert la fiscalitat prèvia exigible.

10. Trustee, beneficiaris i hereus: qui ha d'intervenir

Un problema recurrent és determinar qui ha d'intervenir en la documentació espanyola.

En el trust, el trustee pot tenir facultats d'administració, gestió o disposició. Però en una escriptura espanyola d'adjudicació, transmissió o inscripció registral, no n'hi ha prou d'afirmar que existeix un trustee. Se n'ha de provar el nomenament, la vigència, les facultats i la capacitat per actuar respecte dels béns afectats.

A més, pot ser necessària la intervenció de:

• beneficiaris actuals;
• beneficiaris futurs o contingents, segons la llei aplicable;
• hereus;
• legitimaris;
• albacees, executors o administradors hereditaris;
• representants del trust o del patrimoni;
• titulars registrals;
• creditors o interessats si la llei aplicable ho exigeix.

Cada cas s'ha d'analitzar des de la funció concreta del trust. Si el trustee executa una disposició successòria, la qüestió serà diferent de si actua com a administrador d'un patrimoni separat o com a transmissor fiduciari en una relació inter vivos.

11. Relació entre eficàcia civil i fiscalitat del trust a Espanya

L'eficàcia civil i successòria del trust estranger no es pot separar completament del seu tractament fiscal.

L'Administració tributària espanyola ha construït una doctrina de transparència fiscal del trust, conforme a la qual, en no reconèixer-se la figura com a institució autònoma interna, les relacions patrimonials s'analitzen directament entre settlor i beneficiari. Aquesta aproximació fiscal pot ser útil per evitar que una estructura estrangera impedeixi gravar una transmissió patrimonial real.

Tanmateix, aquesta aproximació no s'ha de convertir en una regla automàtica aplicable a qualsevol trust. Des d'una perspectiva civil i successòria, no tots els trusts compleixen la mateixa funció. Pot existir un trust inter vivos, un trust mortis causa, un living trust, un trust revocable, un trust irrevocable, un trust discrecional, una disposició testamentària amb remissió al trust o una estructura fiduciària sotmesa a una llei estrangera que atribueix drets concrets a beneficiaris i facultats específiques al trustee.

Per això, la qualificació fiscal ha de partir del negoci jurídic real. L'article 13 de la Llei general tributària exigeix que les obligacions tributàries s'exigeixin conforme a la naturalesa jurídica del fet, acte o negoci realitzat, sigui quina sigui la forma o denominació donada pels interessats.

Si el trust opera com a instrument successori reconegut per la llei successòria aplicable, l'atribució al beneficiari pot tenir naturalesa mortis causa. Si la distribució es produeix en vida del settlor i respon a una liberalitat actual, podrà aproximar-se a una transmissió inter vivos o fins i tot a una successió contractual. Si el que es distribueix són rendes generades per actius, l'anàlisi pot desplaçar-se cap a l'IRPF. Si el beneficiari encara només té una expectativa i no un dret econòmic actual, la resposta no hauria de ser la mateixa que en una adquisició patrimonial efectiva.

Aquest estudi s'ha de llegir juntament amb la nostra anàlisi sobre la fiscalitat del trust a Espanya, on examinem la doctrina de la DGT i del TEAC sobre ISD, IRPF, Patrimoni i beneficiaris residents.

12. Conclusió: el trust s'ha de qualificar, no ignorar automàticament

El trust estranger no és una institució successòria espanyola. No substitueix per si sol el testament, el llegat, la institució d'hereu, la partició hereditària ni les regles legitimàries del dret espanyol.

Però això no significa que s'hagi d'ignorar sempre.

En una successió internacional, el trust pot ser rellevant si la llei successòria aplicable el reconeix, si les seves disposicions permeten identificar beneficiaris o regles de transmissió, si es prova adequadament el dret estranger i si els seus efectes es poden adaptar al sistema espanyol sense vulnerar legítimes, ordre públic, drets de tercers o requisits registrals.

La resposta no es troba en una fórmula general. Es troba en l'anàlisi de la funció concreta del trust.

Si és un trust mortis causa, caldrà examinar la llei successòria aplicable. Si és un trust inter vivos, caldrà analitzar si va ser un acte patrimonial vàlid, si va produir una separació patrimonial real i si va lesionar o no drets hereditaris. Si afecta immobles a Espanya, haurà de superar el filtre notarial i registral. Si produeix una atribució econòmica al beneficiari, caldrà coordinar l'anàlisi civil amb la fiscalitat.

La posició més sòlida és aquesta: el trust estranger no s'ha d'acceptar ni rebutjar automàticament a Espanya. S'ha de qualificar conforme a la llei aplicable, la funció que compleix, la prova disponible i els efectes concrets que pretén produir.